Què ens defineix com a catalans? Antigament el poble català, vers la vinya, va adaptar els ceps i els camps a les seves necessitats però d’una manera social, harmònica i sostenible en el territori i al llarg del temps. Totes les cultures autèntiques de l’antigor s’han adaptat amb respecte al seu terrer.
En aquest cas, la vinya al Penedès s’havia construït amb els seus marges, barraques de pedra seca, aljubs, cisternes, casetes de tros… amb tota una arquitectura de reaprofitament de recursos propers que la feien viable. Feien els marges amb les mateixes pedres que netejaven dels bancals; les casetes de vinya les pujaven amb parets de tàpia construïda a base de terra, pedres i restos de trossos de teules, toves, etc. que es guardaven per a aquesta finalitat.
El cultiu en vas permetia feinejar també en raconets i captirots on hi havia associats tota una sèrie d’arbres com ara ametllers, figueres, serveres, noguers, etc. per a proveir-se dels seus fruits. Si no que els hi preguntin als ‘segarretes’ com els usufructuaven el mes que passaven fora de casa a l’època de la sega.
Com ha canviat la pel·lícula… Actualment amb les subvencions per aplanar terres, s’arrasen marges, barraques i petits raconets. La religió impera a la vinya: ceps crucificats a tuti pleni, per a acontentar a l’agroindústria que es retroalimenta d’aquests anomenats pagesos, explotats fent més hores que un rellotge, fent vida al tractor i sense trepitjar el terrer, que trist… No es poden permetre de badar i gaudir del vol d’una papallona perquè ni tenen temps ni hi ha flors on la papallona hi pugui pul·lular.
Hipotecats en aquestes dinàmiques, què ens queda? Encara som pagesos catalans, ¿en què ens diferenciem d’un viticultor d’una altra contornada estrangera, treballant les mateixes varietats que estan de moda —la moda passa de moda— perdent així les autòctones com ara picapolls, subirat parent o sumolls blans i negres? Si no comencem a preservar el territori com si fos part de la nostra pell —perquè ens hi va la pell— serem un mer producte mercantil perseguidors de kilos/grau per al millor postor.
¿Volem que el Penedès sigui un seguit de grans parcel·les quadriculades sense raconets, amb fileres de ceps emparrats i crucificats, un desert de vinyes enfilferrades de monocultiu amb marges herbicidats o cremats sense cap tipus de flora i fauna ruderals? Que trist!
Sort que alguns ens resistim a les temptacions del dimoni i tenim clar quin és el camí a seguir:
• Vinyes en vas sense llaurar o passada sí, passada no; varietats autòctones, sense pesticides, fomentant la vida als marges i mantenint l’arquitectura antiga, això sí que il·lusiona!
• Fent les podes, veremes i elaboració del vi amb companyia d’amistats afins, això sí que il·lusiona!
• Compartint coneixements, maneres de fer, vocabulari, eines i tradicions il·lusiona!
Així doncs, cada cop que brindem amb un got de vi natural de casa, sense sulfits, amb companys i camarades m’omple de vida i em fa sentir una mica més català.
