En temps immemorials a quasi totes les cases de pagès, a part de l’aviram, engreixaven algun tocino o vedell. També manaven un ramadet de cabres o ovelles, és a dir, una petita ramaderia enfocada a l’autoconsum, per fer bullir l’olla, “pel gasto”.
Actualment la legislació i les normatives vigents ens dictaminen uns controls de traçabilitat i salubritat a escala d’explotació d’autoconsum que són inassumibles: cròtals, bolo (xip), si has de pelar un animal cal que passi per l’escorxador i si se’t mor per la raó que sia, necessitem un contenidor i una empresa certificada que el reculli, etc. Com és que t’omplen de paperassa per fer-te el seguiment, posant-te quasi al mateix nivell d’una gran explotació? Això és ajudar al pagès o està fet per fer-li avorrir del tot? Hi ha massa tècnics de corbata escalfacadires que viuen dels papers i no generen res més que maldecaps.
En canvi, sí que permeten que aquestes grans explotacions tinguin les bèsties estabulades amb un marc de convivència pèssim, alimentades amb pinsos transgènics de fins a quatre tipus diferents (soja, moresc, fava i blat) que no saben ni d’on venen. També es generen grans acumulacions de purins i femtes, on la pudor que fan és directament proporcional al sofriment que pateixen aquestes bèsties, i això sí que és legal.
No anem bé! I no ens sentim representats per unes lleis i normes que no són transversals i no reflecteixen la realitat d’una petita ramaderia pagesa i respectuosa amb els seus animals.
Les cuidem perquè ens cuidin
La nostra traçabilitat són els noms de cada bèstia (la Llarga, el Negrito, la Cana…) en funció de les qualitats i característiques de cadascuna d’elles. I no ens considerem una explotació perquè no les explotem; simplement les cuidem perquè elles ens cuidin a nosaltres en un altre format: sigui de llet (formatge, mató…) o de carn o embotits.
Sanitàriament, són animals que no estan estabulats i si observem cap problema salutífer tenim una sèrie de recursos com ara receptes, ungüents, plantes, olis, etc. combinats amb un saber ancestral dels nostres padrins, àvies i avantpassats que ens ajuden a pal·liar certs problemes. Si una bèstia està llustrosa, li brilla el pèl i està grassa i vital, no fa falta cap anàlisi per saber que està sana.
Ens sentim recuperadors d’una saviesa antiga tant a l’hora de menar les bèsties com per a guarir-les, recuperant també tot un vocabulari oblidat, remeis, eines, receptes i maneres de fer. Aquestes són el record d’un pòsit que forma part del llegat de la cultura catalana.
