Les cultures ancestrals, entre elles els pobles celtes, vivien en una connexió profunda amb la natura i l’entorn que els envoltava. Aquests lligams avui ens queden lluny. L’esser humà s’ha anat separant de mica en mica de la mare terra i dels seus cicles i així és com a poc a poc ens hem quedat orfes.
El calendari celta estava integrat per catorze arbres que representaven un període de l’any i és mitjançant una coneixença més profunda d’aquests arbres que ens agradaria retrobar el camí del qual ens hem allunyat. És a través d’ells que podrem connectar amb la memòria i saber dels nostres ancestres. Enguany ens agradaria connectar-nos al freixe.
El freixe (fraxinus excelsior, f.oxycarpa, i d’altres) és l’arbre que correspon al període que va entre el 20 de febrer i el 20 de març al calendari celta. Ells l’anomenaven Nion. En diverses zones rurals els lligams entre els seus pobladors i el freixe han estat força estrets i els usos que se li han donat són variats.
El freixe és un arbre vigorós, de creixement ràpid. La seva longevitat és similar a la de la dona, pot arribar a cent anys. Tot i que agrada de la humitat, quan el seu sistema radicular està desenvolupat suporta la sequera. Les seves arrels fortes i profundes permeten el desenvolupament de l’herba i el prat al dessota, no així dels arbustos.
I és per aquest motiu que sovint s’ha associat a les pastures, de fet el seu nom científic prové del grec phaxo, és a dir tancat, aquell que delimitava els prats de pastura. A més com tolera bé la sequera les seves fulles es feien servir com a ferratge en anys difícils.
La seva fusta també era molt apreciada. Dura i flexible s’utilitzava per a mànecs d’eines, vares o peces de carro. Escapçant l’arbre jove s’aconseguien, al cap de dos o tres anys uns rebrots que s’usaven com a vares per a emparrar les mongetes. També s’hi feien estaques, però amb una caducitat de tres anys ja que és una fusta que no tolera bé la intempèrie. Les branques joves també s’usaven en cistelleria.
Al Pirineu, sobretot a la zona d’Euskadi, el freixe (Lizarra) sovint és present a tocar de qualsevol construcció rural doncs és conegut des de temps remots el seu efecte protector davant els llamps.
D’entre les seves propietats curatives la més remarcable és com a remei a les mossegades de serps verinoses com ara l’escurçó. Tal és aquest efecte que segons Andrés de Laguna mai no serà vista cap bèstia verinosa fins allà on arriba la seva ombra.
Tenint això present, és el freixe un bon arbre per seure-hi al dessota i gaudir d’uns moments de pau mirant de retrobar aquest vincle que tinguérem amb la mare terra.
