Darrerament estem assistint a una presa de posicions a tots nivells sobre la qüestió del «Camp» i del seu entorn. Els partits polítics busquen el vot dels pagesos fent apel·lació al seu seny i al fet de ser dipositaris tradicionals dels valors fonamentals del concepte catòlic i repressiu de la família. Les patronals busquen dominar i sotmetre aquest sector als seus interessos lucratius. Els burgesos busquen la «tranquil·litat» per a les seves vacances. Els capitalistes volen industrialitzar i urbanitzar el camp, com a remei de tots els mals que pateix la societat de consum. L’esquerra ens vol legislar i planificar. Els «ecologistes» de ciutat ens volen indicar els camins per tenir un camp «bonic i bufó», i unes ciutats amb espais verds que els facin recordar la naturalesa perduda. Els pagesos acomodats i petit-burgesos (socialistes i convergents) ens proposen sindicar-nos a la «Unió de Pagesos» per a imitar els obrers i així poder reclamar amb «força» un tros del pastís dins de la merda del capitalisme. Els anarco-passotes volen solucionar els mals proposant comunes, fora de qualsevol realitat factible i realitzable, i que un cop començades, quan agafen dos cops l’aixada, deserten corrents cap a les seves ciutats.
Però, companys, siguem seriosos, anem a veure què hi ha darrera de tot això, anem a veure per què ens han etiquetat de «sector primari», anem a comprendre què significa el fet de ser pagès dins els nostres Països Catalans.
Sabem sobradament que la història l’escriuen els poderosos, però malgrat això no es pot amagar que la història dels Països Catalans està farcida d’insurreccions, aixecaments i guerrilles dels pagesos (remença, segadors, trabucaires, rabassaires…) en contra dels feudals, burgesos de les viles, i en contra dels invasors (espanyols, francesos…).
Als Països Catalans, l’aparició de la industrialització treu la seva mà d’obra (obrers) dels desertors del camp, i l’aparició paral·lela dels teòrics «revolucionaris» i obreristes, trenca la consciència de classe i de lluita, que aquest sector «primari» tenia. L’anarco-sindicalisme i el seu espanyolisme disfressat d’internacionalisme, acaba d’enfonsar qualsevol projecte d’alliberament dels Països Catalans i, per tant, de la pagesia. Assistim a l’acte final de resistència, per part d’aquest sector, amb els anomenats «maquis», i la descolonització per la força, portada a terme per les contrapartides de falangistes i de la guàrdia-civil, amb l’excusa d’acabar amb el maquis.
Si històricament ha estat la pagesia qui ha portat el pes dels enfrontaments contra l’explotació, ha estat precisament pel fet que damunt aquest sector (primari) ha descansat i descansa la subsistència de tota la humanitat.
El model de societat camperola ha estat substituït avui dia, pel model de societat industrial, pel model de societat consumista, model que avui en dia està en plena crisi (econòmica, social, moral, etc…) i que, per tant, fa aigües per tots cantons. La missió històrica de la classe obrera, ha estat, amb les seves lluites, i les seves «revolucions», forçar i accelerar el procés de desenvolupament d’aquest model d’explotació.
Les alternatives «obreres», comunistes, socialistes i anarco-sindicalistes han demostrat històricament quins són els seus límits i mancances, quan han tingut el poder a les seves mans, i l’oportunitat de portar a terme els seus projectes «revolucionaris».
L’ecologisme «seriós» planteja l’abolició i supressió de l’actual societat industrialitzada i de consum. Critica les nuclears, critica les aglomeracions urbanístiques de la ciutat, critica la substitució de la qualitat per la quantitat, en el menjar, enverinat per herbicides, pesticides i tots els productes químics i industrials. Aquest ecologisme busca les causes, va a l’arrel del problema, en lloc de perdre’s en la fal·làcia d’esmorteir els efectes, tal i com ho fan els «ecologistes de ciutat». I la pregunta que sorgeix immediatament és que si ens plantegem aquest tipus de societat alternativa (que no vol dir tornar a l’edat mitjana) què farem els pagesos? Serem un sector més, dins aquesta societat?
Per a nosaltres, pagesos, es tracta de recuperar l’agricultura biològica, i parlem de recuperar perquè, de fet, és el que s’ha fet sempre; això per a nosaltres, és el mètode per retornar a la qualitat del menjar. Agricultura biològica vol dir no dependre més de les multinacionals, com ara està passant al camp català. Trencar amb aquesta dependència és portar una pràctica anticapitalista. Quan parlem de retornar als tipus de conreus i ramaderia que es practicava abans (millorats i profunditzats, però partint d’una evolució natural i no importada de l’estranger i, per tant, artificial), és perquè tant la nostra agricultura com ramaderia formaven un conjunt complementari, adaptat a les característiques de la nostra terra, i, al mateix temps, la relació del pagès amb la terra, era una relació de col·laboració i no d’explotació com existeix actualment. Amb la ramaderia s’ha de tornar a les estabulacions lliures, on el bestiar i la feram compleixin amb la funció d’equilibri de la terra, a part de transformar la pastura en ous, carn, llet, formatges, embudellat, etc…
Per exemple, els catalans hem tingut a la nostra terra vaques adaptades i arrelades al nostre clima. Ara els industrials ens volen convèncer (o ja ens estan convencent) de fer servir vaques estrangeres perquè diuen que són més productives, però en la realitat s’està demostrant la falsedat de totes aquestes afirmacions perquè tenir tancat el bestiar i la feram és causa de malalties i de degeneració, fa riques les multinacionals dels productes farmacèutics però no pas el pagès, i a més a més, reflecteix la mentalitat repressiva i carcerària del capitalisme, cosa completament contrària als nostres desigs de viure en llibertat.
Per a nosaltres, pagesos, es tracta de trencar amb la competitivitat i l’aïllament que existeix entre nosaltres mateixos, fomentats pels «senyors», per a començar a crear unes formes associatives d’unió, a partir del nostre marc natural de treball, (valls i comarques), formes associatives no burocratitzades, antiautoritàries, anticentralistes i antijeràrquiques, on qualsevol de nosaltres tingui poder de decisió i de participació. Aquestes mateixes formes organitzatives, associatives i d’unió, són les que ens tenen de dur a una autodefensa dels nostres interessos, davant de qui ens ve a robar el fruit del nostre treball, davant de tots aquests «domingueros» que ens ho trepitgen tot i que es comporten com a veritables colonitzadors i invasors. Nosaltres no podem confiar tots aquests nostres problemes a la Guàrdia Civil (com ho volen els botiguers i botiflers de Convergència), ja que és un cos al servei dels invasors espanyols, un cos fet per a reprimir les ànsies de llibertat de tots els camperols de la península.
Es tracta també d’associar-nos i unir-nos, per tornar a organitzar la venda directa dels nostres productes (mentre que no arribem a ésser lliures completament), eliminant els intermediaris que ens xuclen la sang i la suor; es tracta de trencar i abolir la mentalitat «pessetera» típica dels comerciants i que ens han imbuït; les nostres aspiracions, els nostres drets, són de poder viure amb dignitat, sense misèria, en llibertat, fent de pagès que és el que ens agrada.
Es tracta d’associar-nos i unir-nos per a crear municipis lliures, on hi siguin representats i hi tinguin poder real tots els estaments i sectors del món del treball i el seu entorn, en comptes d’aquests ajuntaments, que sempre són en mans dels més rics i cacics.
Es tracta de transformar les famílies de pagès, repressives i autoritàries, en famílies afinitàries on els membres tinguin llibertat de relacions humanes i sentit de grup d’afinitat, on existeixi la possibilitat d’intercanviar relacions amb altres comarques i que el qui ho vulgui, tingui la possibilitat d’establir-se en una altra casa de pagès que estigui buida.
Per a nosaltres, pagesos, es tracta d’ocupar i conrear totes aquelles terres que estiguin abandonades, de refer totes aquelles masies que estiguin desocupades i desfetes, i fent-les habitables (amb mitjans de comunicació, energètics etc…); es tracta de parar i d’eliminar el procés d’urbanització del camp, fet per la burgesia; es tracta de construir un procés de contrapoder territorial que faci realitat allò de «la terra per a qui la treballa»; es tracta de ser nosaltres mateixos, els pagesos, els qui controlem i decidim sobre el conjunt del territori, dels camps, dels boscs, dels rius etc…
Per a nosaltres, pagesos, es tracta de desenvolupar les energies suaus (molins de vent, energia solar, corrents d’aigua etc…) i així frenar fins a abolir la contaminació i tot el procés de degradació de la natura. Es tracta d’impedir les nuclears, ja que no solament pel perill que representa que en peti una i ens en anem tots a la merda, sinó també perquè significa posar en pràctica una societat policíaca, i la militarització total del territori; significa que el control de l’energia queda totalment en mans de l’elit al poder.
Per a nosaltres, pagesos, es tracta de posar la tècnica, les eines, els tallers, al servei del camp i del benestar comú, retornar als conceptes d’artesania que facin realitat el fet de trencar amb les especialitzacions, amb les feines monòtones i sense sentit, fetes a canvi d’un sou; fer realitat la transformació del treball embrutidor en un joc plaent, on l’home es pugui autorealitzar.
Per a nosaltres, pagesos, es tracta de no deixar-nos enredar més pels industrials i pels bancs («La Caixa») amb l’enganyifa de la «industrialització del camp» i les seves preteses «millores» que només condueixen al forçat abandó del camp, a treballar per a pagar els préstecs dels bancs, o per a convertir-nos en assalariats i mossos dels senyors i de les seves «granges» potents i modernes, i així eliminar tots aquells petits pagesos que no puguin adequar-se a les industrialitzacions imposades.
Per a nosaltres, pagesos, es tracta d’agafar fortament la bandera de l’independentisme, organitzant-nos lliurement per insurreccionar-nos i acabar així d’una punyetera vegada amb l’explotació que patim i que pateix el nostre poble. Es tracta d’ocupar i crear nous assentaments a les terres abandonades on el pagès-guerriller comenci una lluita fins a arribar a l’alliberament de tot el territori; i també es tracta que els altres pagesos també prenguin consciència de tot això; i comencin a unir-se a nosaltres per a crear i desenvolupar entre tots la nova resistència catalana.
Es que és clar que no podem fer és pretendre sindicalitzar el fet de ser pagès, quan pagès ha significat, de tota la via, una forma de vida, d’entendre la vida, la natura i el seu entorn. S’ha de tenir clar que la nostra cultura als Països Catalans és una cultura popular basada en el món del camp.
Independència, per a nosaltres, també vol dir ser autosuficients, planificar entre tots (comarques, municipis, comunitats, etc…) les necessitats per al nostre autoabastiment, per a no tenir de dependre dels mercats exteriors i només així podrem arribar a un veritable internacionalisme entre pobles lliures.
I, companys, parlem clar i català, ja és hora que comencem a arribar a una UNIÓ …..DE PAGESOS, però a una unió real per a acabar amb l’explotació i conquerir l’alliberament i independència dels treballadors catalans!
VISCA LA LLIBERTAT DE LA TERRA!
DESPERTA FERRO!
Col·lectiu Pagès «Joan Serrallonga»
Maig del 1982
