Descloc una parpella. Són dos quarts de set d’un dia qualsevol. Allà lluny, a l’horitzó, s’intueixen les primeres clarors de l’albada. Els engranatges cerebrals comencen a rutllar.
«Avui sembraré les cebes que ja és hora… Sí, i en acabat hauria d’enllestir el planter de tomaqueres…».
Descloc l’altra parpella i m’alço…
«He d’anar a arreglar les gallines… Abans però posaré el dinar al foc que així ja estarà fet, que sinó després sempre fem salat. Papaaa! Em vull llevar!».
Ja hi som.
«Espera una mica fill que encara no clareja del tot…és que vull esmorzar… ».
Som-hi doncs. Estufa en marxa… les torrades al foc… gallines… esmorzar… anem a fer un tomb per la serra amb la canalla i aprofitant l’avinentesa esporguem quatre oliveres i collim un manyoc de romaní. Ai las!!, les pastanagues! I ja que som a l’hort escurem el reg mentre fem surar uns barquets fets amb branquillons. L’alçada del sol ens marca el migdia. El planter!! Encara que ja tenim el dinar enllestit… i la tarda, ai la tarda, ja veig a venir que no donaré a coll… Sort dels renecs, que en dius un i et dóna forces per feinejar un parell d’horetes més. «Em cago en el bec d’un canari mort!!». Proveu-ho!
On han anat a parar aquelles cases d’antuvi amb padrins i padrines, oncles concos, mestres i mestresses, canalla de per tot i un reguitzell de personatges que feien possible l’autosuficiència rural?
El nostre camí és el mateix. Aspirem a un grau d’autosuficiència elevat i això implica horta, sembrat, bèsties vàries, oliveres, ametllers i fruiters d’entre altres. No oblidem tampoc el triar cigrons, trencar ametlles o desgrillar patates… Com ens ho faríem sense els dies de pluja!!!?? I aquella cua de projectes per enllestir que anem arrossegant: el forn de llenya, el tancat que les cabres desmunten dia si dia també, arreglar la cort, les goteres de la teulada, el femer… ves que no us vull avorrir ni desencoratjar. Els temps, però, han canviat i al lloc d’aquests nuclis on hi convivien set o vuit persones ara trobem parelles amb o sense fills, famílies monoparentals, grups de dos o tres companys, llops solitaris i altres combinacions sempre minses. I som aquests qui hem de fer front a tot el ventall de tasques que abasta la pagesia. Sort que ens agrada el que fem, sinó no ens en sortiríem.
És per això que hem de buscar alternatives, noves formes d’organització i sociabilització per no acabar autoexplotats i escarponats. Algunes ja les practiquem. Els tornalloms, avui vinc a esllomar-me a ca teu, demà t’esllomes tu a ca meu. Les jornades feineres per a feines on calen moltes mans com ara veremes, segues o construcció de petites infraestructures. Sembrats, cultius o bèsties compartits. En aquests sistemes de col·laboració, els esmorzars i dinars desenfadats amb les menges fruit de la nostra suor fan la base de la nostra sociabilització més enllà de solsticis i equinoccis. Trobades aquestes, ludicofestives, on ens ajuntem per celebrar els canvis astrals que marquen els nostres ritmes aquí a la terra i on igual que els diumenges cristians no és permès de feinejar. Rumio sovint però, si no ens hagués valgut més fer-nos fill i filles del senyor, que de diumenges n’hi ha un cada setmana i de solsticis, equinoccis i festes intermitges no en sumen més de vuit a l’any.
Bromes a part, hem però, de seguir treballant en aquesta direcció, ser creatius i anar trobant noves formes de col·laboració i col·lectivització per poder tirar endavant. Si volem construir una alternativa real, ha de ser de forma col·lectiva, una casa sola acabarà plegant o doblegada a les normes del sistema. Hem de provar, arriscar i ser valents; només compartint i ajudant-nos aconseguirem tirar endavant. Hem d’aprendre a donar valor no només a la rendibilitat econòmica i/o productiva —que és necessària— sinó també a la sociabilització i experiències vitals. El primer ens manté, el segon ens fa créixer i ens omple.
Serveixi aquest text com a espurna que encengui reflexions i debats allà on sigui menester a fi de crear aquestes noves alternatives en els models relacionals. Creiem que l’únic camí és enfortir els lligams i vincles entre els diferents nuclis, camí no gens fàcil, ja que perquè això funcioni calen uns valors que la nostra societat té greus dificultats a transmetre’ns. Aquests serien doncs: solidaritat, companyonia, donar sense esperar rebre, compartir… Paraules que de tant fer-les servir sense creure-les han quedat buides de significat pràctic.
Animem-nos a fer provatures, acostem-nos a veïnes i veïns, compartim tasques i projectes, potenciem-nos mútuament perquè com deia el Siscu, padrí de poques paraules i grans veritats, l’un fa l’altre.
