Ens dirigim a totes aquells homes i dones que dins l’actual sistema burgès/capitalista tenen una relació directa amb la terra —pageses, pastors, bosquirols, viticultors, fruticultores, pescadors, esquiladores, etc.— així com tota aquella artesania que gira i complementa el món rural —cistellaires, torners, terrissaires—.
Nosaltres entenem —i aclarim per poder entendre’ns— que els éssers humans de la terra són aquells que mantenen unes diferents relacions, però respectuoses i harmonitzades amb la terra.
Totes aquestes divisions que s’han creat a través del temps poden ser exercides amb respecte o amb depredació. D’aquí la diferència entre agricultura intensiva, industrial i química davant l’agricultura ‘bio’, ecològica, orgànica, permacultura, ancestral. Aquest aclariment és per situar el que nosaltres anomenem la ‘Xarxa de la Terra’, és a dir, les relacions personals, d’afinitat i de confiança en el territori que conformen diferents nuclis naturals coordinats entre ells.
Defensem una societat rural (pagesa i artesana) com la més justa socialment, respectuosa i harmònica envers la natura, eix vertebrador de les nostres vides. Quan parlem de societat rural ens referim a la cultura ancestral de les tribus —les creadores d’aquesta cultura agro-silvo-pastoril— abans de ser capulades per l’imperi romà i la seva continuació amb el catolicisme.
Generalitzant, parlem de cultura tribal keltai (celta) i les herències de les cultures caçadores-recol·lectores anteriors al Neolític (societats matrifocals) on el vincle amb la natura encara era predominant.
Aquest posicionament es deu a l’actual deriva de l’anomenada «agricultura ecològica» envers el «capitalisme verd». Sota el vernís sostenible i el «respecte» al medi ambient es manté la producció, l’esclavitud del treball assalariat, la dependència del camp envers la societat urbana, els màrquetings, els gerents, els tècnics, els segells i tota la parafernàlia que ens integra de nou en el vell món podrit del capitalisme i la burgesia ‘progre’. Les paraules ‘ecològic’ o ‘rural’ perden el sentit quan les trobem a les lleixes dels supermercats de les grans ciutats; és necessari que ens plantegem si és el que volem. Tenim clar que no volem una agricultura encara que «ecològica» servidora de la producció a les ciutats i nuclis burgesos. Diem «No!» a una agricultura monocultiu ni a ser servidors de la societat i «Sí!» a ser éssers humans en règim d’autosuficiència en societats rurals lliures.
